Partit Socialista Unificat de Catalunya: Diferenzas entre revisións
Contido eliminado Contido engadido
sigo traducindo |
sigo traducindo |
||
Liña 32:
== Crisis do quinto congreso, ruptura e decadencia ==
O quinto congreso do PSUC chega logo dun fortçisimo debate entre as agrupacións locais e sectoriais, onde hai unha forte crítica do termo "eurocomunismo" por parte das bases e dun certo número de dirixentes. O congreso suprime este termo, pero divide ó partido de xeito profundo en tres sectores, denominados "[[eurocomunismo|eurocomunista]]", "leninista" e "prosoviético". O sector leninista asumirá a secretaría xeral, con [[Francesc Frutos i Gras]], e o prosoviético a presidencia, que corresponde a [[Pere Ardiaca]], fundador do partido en 1936.
Estes sucesos fixeron maniobrar a [[Santiago Carrillo]], que presionou a [[Francisco Frutos]] para romper cos prosoviéticos. O secretario xeral sofre, por un lado, presións desde de Madrid sobre a participación do PSUC no futuro congreso do PCE, e sobre as relacións do PCE en Cataluña, que se poden ver tocadas. Por outra banda, tanto o sector eurocomunista como o prosoviético traballan a diario de forma fraccional, para preparar un máis que seguro congreso extraordinario de normalización.
O novo partido arrastra unha parte importante da afiliación, e conseguirá sumar a xente que ía marchar. Despois de todo, nin o PSUC nin o novo [[Partit dels Comunistes de Catalunya]] acadarán logros electorais de importancia. Despois do sexto congreso [[Antoni Gutiérrez Díaz]] asume a secretaría xeral.
▲Una conferència nacional i el descobriment del treball fraccional dels prosoviètics, amb la forta pressió de Carrillo, porta al sector leninista a recular i pactar amb els euros. Els documents fraccionals porten a sancionar amb expulsions i sancions a una tercera part del comité central, la corresponent al sector "pro-soviètic". El 1982, els expulsats i els sancionats, després d'un fort treball d'afiliacions, convocarán el seu congrés fundacional.
==
As fortes mobilizacións contra o ingreso de España na [[OTAN]] propician un proceso de converxencia política coa creación da federación [[Iniciativa per Catalunya]] (IC), idea lanzada polo PSUC co [[Partit dels Comunistes de Catalunya|PCC]] e [[Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra]].
La XI conferència nacional del PSUC acorda cedir certes competències polítiques a IC, que ja no compta amb el [[Partit dels Comunistes de Catalunya|PCC]]. Però, de fet, el partit perd la seva vida orgànica i resta congelat.▼
Aquesta situació es perllonga durant els anys de forma indefinida fins el IX Congrés del PSUC, convocat nou després de l'anterior, que data de 1988.▼
▲
== El IX Congrés. Congelació i nova ruptura ==▼
▲
A mediados dos 90 unha parte de dirixentes do partido impulsan unha corrente reclamando a revitalización do partido, se ben no seo do IC, pero mantendo a vida orgànica e a actividade. Consideran incompletos os acordos da conferencia nacional de 1990 e piden un congreso onde se clarifique a situación. Convócase o congreso para marzo de 1997, sen documentos e sen periodo de debate.
S'aconsegueix que la direcció de [[Rafael Ribó]] esmeni aquestes pretensions inicials.
Amb una estructura territorial i sectorial congelada, el PSUC escolleix només 300 delegats pel IX congrés, el darrer fet fins avui pel partit. La direcció desequilibra les xifres nomenant com delegats nats als 150 membres de la direcció sortint. Aixó crea unes xifres al plenari que per un costat, impedeixen a la majoria (un 56%) obtenir els vots necessaris per la dissolució, però la majoria no té el suficient suport per aprovar una revitalització (sobre un 40%)
El congrés aprova un comitè central monolític, format exclusivament per la llista més votada, dóna la postetat exclusiva d'afiliació a la direcció central i no a les agrupacions, i elimina la figura del secretari general. No queden clares les funcions del partit, que de forma definitiva desapareix, sent avui dia un nom jurídic sense cap activitat política.
| |||